Poesia kaiera
Poesia kaiera
Gabriel Ferrater
itzulpena: Aritz Galarraga
2015, poesia
64 orrialde
978-84-92468-68-3
Gabriel Ferrater
1922-1972
 
 

 

Urriko euliak

 

Euriarekin, hondartza zarakartzen da, uda guztiak

baino luzeago. Ikasten duzu hutsik begiratzen,

ezkutuan dagoela dirudien, eta ezpainek azalaren

gatz lotsabakoa aurkitzean distira egiten duen eguzkirik gabe.

Zaila da goizak esnatzea, eta arratsaldeak ibiltzen dira

orban erigarriko urre batetik, pisu eta itsu,

putzua putzuaren atzetik.

     (Drainatze txarreko bihotza.

Urtzen ez den irudia.)

Bizirik bakarrik haiek, eguerdian

jasotzen den suharraren koagulu beltzak, oraindik

zaharkitu ez ikustearen bozkarioz, oroitzapenak.

Luzea da hondartza, ibiltzen zara, arratsaldeak ez du aski

pazientzia merezi. Begiratuko duzu sartu gabe,

hilabete luzez, esfortzuagatik apartsu inarrosten den

itsasoa, ezpara batek bakean uzten ez duen mando baten

azala bezala.

     (Eta emakume batek ezkutatzen badu

zure bularrean aurpegia, ez dezazun ikus

nola iraulkatzen duen askatu duzun korronte ilunak,

gero, esku arina masailean,

barkatzen badiozu beldurra, eskertzen badiozu,

zurekin batera, eramaten utzi izana

elkarri lotzeari aspalditik zenioten

beldurra ezagutzen ez den zurrunbiloraino

—berriz esango duzu bizitza? Ez ote da hobe

negua erortzea?)

     Eta oraindik, gaueko trenek

txistu egiten dute pasaeran, asmoz krudel. Eta irribarre

egiten diote gizonari, betirako, jakin nahiko lukeenari,

betirako zoriontsu, bizitza dena izan dela,

ez dela izango besterik ezer.

 

Les mosques d’octubre

Ploguda, la platja s’encostra, més llarga / que tots els estius. Aprens a mirar-te-la buida / de sols que es fingeixen ocults, i radien / quan un llavi retroba la sal insolent d’una pell. / Costa de desvetllar matins, i les tardes caminen / per un or a clapes malsanes, que pesa i s’encega, / toll darrera toll. // (Un cor de mal drenatge. / La imatge que no es fon.) // Vius només ells, negres / coàguls del fervor que es recull a migdia, exultants / de no veure’s encara caducs, els records. / És llarga la platja, camines, la tarda no et guanya / prou paciència. Miraràs sense entrar-hi, / molts mesos, la mar que es convulsa escumosa / d’esforç, com la pell d’una mula que el tàvec / no deixa en repòs. // (I si una dona amaga / la cara sota el teu pit, perquè no vegis / com la rebolca el fosc corrent que has desfermat, / si després, la mà lleu damunt una galta, / li perdones la seva por, li agraeixes / que, junt amb tu, s’hagi deixat endur / fins al remolí on la por que us portava / de lluny a lligar-vos, no es reconeix / -tornaràs a dir-ne vida? No val més / que caigui un hivern?) // I encara, els trens de nit / com xiulen al pas, cruels de projectes. I torcen / un somriure a l’home que, per sempre, voldria / saber, per sempre feliç, que la vida ha estat tota, / que res no serà.