Poesia kaiera
Poesia kaiera
Gabriel Ferrater
itzulpena: Aritz Galarraga
2015, poesia
64 orrialde
978-84-92468-68-3
Gabriel Ferrater
1922-1972
 
 

 

Urrats zalantzatia

 

Espaloitik jaitsi, eta palasta

ahula; eta ur urduriaren dardarak,

tarte labur batez bada ere, atzeratu dit

oina asfaltoan bermatzeko unea.

Ikusten dut oraindik lan egiten duela, ez dagoela

erabat bizigabe, urteek ihes egiteko baliatzen duten

atearen egurra. Orain bertan ireki da

arraildura bat, eta sartu zait argi haria.

Gizonoin hauek, soraio kasik

larruaren barruan, gogoratu dituzte oin

abil eta jakintsuak, zoriontsu diren haurroinak

ohetzat arbel beltzezko

arroila duen ur ilunean blaitzeaz,

non labaintzen diren

kalamu zola zopatu eta likinak,

eta oso odol mehea darie orkatilei, kanabera hostoen

oroitzapenez, jaitsieran mozten duten

berdetasun hotzeko labanak, erortzen denean

bezain arin, lur eta gizakien ordokitik

ihes egiteko, eguerdiarekin burrunba egiten duen

mundua, eta itzaltzen du

kanaberen egunsentiko metal hotzaren distira.

 

Un pas insegur

Quan baixo de l’acera, un xipolleig / flàccid i un tremolor d’aigua inquieta, / per bé que un temps brevíssim, em retarda / l’instant que el peu se m’assenta a l’asfalt. / Veig que encara treballa, que no és / ben bé inerta, la fusta de la porta / per on se’n van els anys. Ara s’hi ha obert / una clivella, i m’entra un fil de llum. / Aquests peus d’home, gairebé insensibles / dins el seu cuir, han recordat uns peus / hàbils i sapients, uns peus de nen / feliços d’amarar-se en l’aigua fosca / que té per llit un canyon de pissarres / negres, on llisquen les soles de cànem / xopes i llefiscoses, i els turmells / sagnen molt fi, del record de les fulles / de canya, ganivets de verdor freda / que tallen quan es baixa, tan de pressa / com quan es cau, per fugir de la plana / de terra i d’homes, el món que retruny / de migdia, i apaga la lluor / del fred metall d’aurora de les canyes.