Poesia kaiera
Poesia kaiera
Gabriel Ferrater
itzulpena: Aritz Galarraga
2015, poesia
64 orrialde
978-84-92468-68-3
Gabriel Ferrater
1922-1972
 
 

 

By Natural Piety

 

Une bakarraren obra, diamantezko kiliedro

iheskor hau: argia

zure ile motzean? Ez. Eraikitzen

motel, eta zorrotz, helburu

gogorrarekin. Egunen zaintza, ahanztura

fidakorreko gauak, ekinaldi berri ugari

egunsentira bideratzen diren zidorretatik,

eta eguerdiko ordeka sargoriak,

eta itzulinguruek nahasitako ilunabarretan

egonezin hotzeko mendi-lepoak. Honaino igo da

zure gorputza.

                   Nahi dut orain eraman nazazun

behera. Nahi dut erakustea memorian

dituzun bazterrak, nola joan zaren sortuz

azaltzen dizutenak. Eramanazu igerian

ikasi zenuen putzuetara, murgildu zaren uren sukarrak

irisatzen dituen haitzuloetara. Gal gaitezen

zure lehen beldurren haritz baxuko

basoan zehar. Jarrai dezagun

herrira ustekabeko apopiloarentzako ogia erostera

bizikletaz joanarazten zizuten errepidea.

Bartzelonara itzultzeko autobusa

itxaroten zenuen bidegurutzean gaude jada.

Igo gaitezen. Utziko gaitu hiri inguruko tabernan,

trepeta garrantzitsuz betea: beirazko

prisma luzeak txikleak ematen zizkizun,

pisagailuak udako etekina

markatzen zizun. Hiri barnean, orain zure

senaren gorpuzki diren gauzen

auzoa bilatuko dugu, oraindik nik

ikus ditzakedan gauzak dira. Erakutsi

aurpegi zaileko botilen

dendaleiho miragarria, amets hertsi

eta era berean malgu haiek, zure natura

femenino itxi eta erabatekoa atzemateko

gauza zineneko zantzuak balira bezala.

Hemen, har dezagun basokada bat esne. Edo

maila ugariko izozki bat nahi duzu, edo paradisu-kolore

lodiko likidoren bat, oinordeko

dituzun neska hauen hanka

urdin eta gorriak bezala? Atera dira, zu

ateratzen zinen moduan, magia beltz inuzentearen

argia jariatzen duen ataritik.

     Oinez, eta pixkanaka, igotzen gara

orain zure irudiak, barrukoenak baino,

pasatzen ez diren kaleetara.

Kontraleihoak ixten dira. Oraindik

geratzen da argi pixka bat, osorik da

guretzat, eta ibiltzen gara farolarik gabeko

murru ertzetatik, lauza gorrizko itsaso bat bezala

irekitzen direnak, eta itsas hondoko

usaina dago, ke ustelena eta, tupustean,

pinu heze baten hasperen berdea.

Eman eskua. Egin atzera bueltatzeko

beldur bazina bezala, eskolako atetik

berriz pasatzeko, eta bizitzeko

antzinako jolasen harridura

denboraz kanpoko pinu hauen pean, denboraren

azpian. Une laburra izango da. Une bat,

eta urratu da jada, sofa zaharra estaltzen duen

zeta higatua bezala.

Ezin zara gehiago galdu. Eman eskua,

iraganaren obra ona, zu zarena.

 

By Natural Piety

Obra del sol instant, aquest fugaç / quiliedre diamantí: la llum / sobre el teu cap curt de cabell? No. Lent / a construir-se, i exigent, amb dura / finalitat. Cures dels dies, nits / de confiat oblit, moltes represes / per sendes que s’enfilen a l’aurora, / i replans xafogosos dels migdies, / i colls de fred desfici en els capvespres / embullats de marrades. El teu cos / ha pujat fins aquí. / Vull que ara em duguis / avall. Vull que m’ensenyis els indrets / que tens a la memòria, i et conten / com has anat naixent. Mena’m als gorgs / on vas aprendre a nedar, a les balmes / que s’irisen de febre d’unes aigües / on tu t’has capbussat. Anem a perdre’ns / pel bosc de roures baixos de les teves / primeres pors. Seguim la carretera / per on et feien anar amb bici al poble / a comprar pa pels hostes imprevistos. / Ja som a la cruïlla on esperaves / l’autobús dels retorns a Barcelona. / Pugem-hi. Ens deixarà al bar suburbà / ple d’artificis importants: el prisma / de vidre llarg et lliurava xiclets, / la bàscula et marcava el benefici / de cada estiu. Dins de ciutat, cerquem / el barri de les coses que ara són / corpuscles d’instint teu, i són encara / coses que jo puc veure. Descobreix-me / l’aparador prodigiós d’ampolles / de facetes difícils, que eren somnis / severs i alhora dúctils, com auguris / de quan podries abastar la teva / closa i total natura femenina. / Aquí, prenguem-hi un got de llet. O vols / un gelat de molts pisos, o algun líquid / d’espès color edènic, com les cames / blaves i roges d’aquestes noietes / que et succeeixen? Han sortit, com tu / sorties, del portal regalimós / de llum de la innocent màgia negra. // A peu, i a poc a poc, anem pujant / cap a carrers per on ara no hi passen / sinó figures teves, les més íntimes. / Els finestrons es tanquen. Una mica / de llum que encara hi ha, la tenim tota / per nosaltres, i anem vorejant murs / sense fanals, que es baden com un mar / roig de rajoles, i fa olor de fons / de mar, de fums podrits i, súbita, / l’exhalació verda d’un pi fresc. / Dóna’m la mà. Fes veure que tens por / de tornar enrera, de passar altres cop / la porta del col·legi, i de reprendre / l’estupefacció dels jocs antics / sota aquests pins fora del temps, dessota / del temps. Serà un moment molt curt . És un / moment, i ja s’esquinça, com la seda / marcida, que tapissa un sofà vell. / No pots perdre-t’hi més. Dóna’n la mà / que és l’obra bona del passat, que ets tu.