Poesia kaiera
Poesia kaiera
Gabriel Ferrater
itzulpena: Aritz Galarraga
2015, poesia
64 orrialde
978-84-92468-68-3
Gabriel Ferrater
1922-1972
 
 

 

Lurreko mekanika

 

Ikusten, horrela has liteke dena.

Gero, sakonena. Orain ekarri

figura soilak, akordeak

eta kontrasteak, harako zuhurrak

eta honako azkarrak, inori ezkutatzen

ez zaizkion keinuak. Ikusten duzu,

orain beste edozein unetan bezain ondo.

Plaza batean zaude, etxeak eraiki erdian;

beirazko zeru aleak askatzen dituzten

granadak. Zaharrek

argia jasotzen dute inork ez bezala, bare,

urtzen ez den argizarizko eskuetan. Gazteak

hordi ateratzen dira zine heroikotik

eta lurrera botatzen dute zigarreta, gogor,

txoria jo nahi duen harria nola.

Kafetegi ez erabat luxuzkoa, berrogeita hamar

inguruko gizona, beratza baina

suharra, bizartegiko trapu iduri,

ez daki sua eskaini behar dion

itxaroten ari den neskari,

edo, umiliatuz, bidali behar duen

irrika zelatan ari zaion zerbitzari burlatia.

Ahatetxo emea, zauririk gabeko

orkatila gozoan merkromina,

marra bat, lasterka doa

pasio biluziz, ez baitu presarik

eta nahi du guk jakitea, eta barre egiten die

dendaleihoko kristalei. Ikusten duzu. Mundu bat.

Ilunkeraren une batean, ikusi dituzu gorputzak

eta distantziak. Orain neurtu

masak, bihotzen mugimenduak.

 

Mecànica terrestre

Veus, és així que tot pot començar. / Després, el més profund. Ara projecta / les figures senzilles, els acords / i els contrasts, les anades cauteloses / i les vingudes ràpides, els gestos / que no s’amaguen a ningú. Ja ho veus, / ara tan bé com qualsevol moment. / Ets a una plaça amb cases a mig fer, / com magranes badades, que deslliuren / granets de cel envidreït. Els vells / recullen llum com ningú, a les mans / de cera que no es fon, plàcida. Els joves / surten embriagats del cine heroic / i llencen cigarrets a terra, durs / com la pedra que vol clavar un ocell. / Al cafè no del tot luxós, un home / que va pels cinquanta anys i és moll però / vehement, com un drap de barberia, / no sap si prefereix d’oferir foc / ell mateix, a la noia que ho espera, / o d’enviar-hi, humiliant-lo, el mosso / sorneguer, que li espia l’avidesa. / Un aneguet femení, amb una ratlla / de mercromina al turmell dolç on no / trobaràs cap ferida, va corrent / per nua passió, car no té pressa / i vol que ho sapiguem, i riu als vidres / de cada aparador. Ja ho veus. Un món. / Un instant d’un capvespre, has vist els cossos / i les distàncies. Ara calcula / les masses, les libracions dels cors—