Poesia kaiera
Poesia kaiera
Gabriel Ferrater
itzulpena: Aritz Galarraga
2015, poesia
64 orrialde
978-84-92468-68-3
Gabriel Ferrater
1922-1972
 
 

 

Igandea

 

Argiaren txoriak habiara doaz

eta utzi digute egia txikizko

dardara sotil bat adarretan.

Zuhaixka-arima galdu beharra dago. Beste

sentimendu igarokor bat xahutu da.

Altxatu gara, eta nor garen, zer nahi dugun

garaiz ez oroitzeko beldurrez,

pixkanaka itzuli gara. Arratsaldea,

gure irudiaren txingarra, errautsaren

ama urduri baina pairakorra,

itzaltzen ari da, eta tabako hoztuaren kiratsa

da arnasten. Bakarrik egon gara,

baina orain buxatzen ditugu inbutu-lepoak

(ukondoa ukondoaren kontra, elkarri traba egiten dioten pausoak)

herriaren baitan isurtzeko soro

hautsien oroitzapen zehaztugabea, kamioi

hondakin andana, hats ahitu baten gisako

bide motzak, eta jada egur egindako

zuhaitz biziak. Nahasi gara

geratu direnekin, orain dantzaldietatik

eta argiantz likatsuko kobazuloetatik

ateratzen direnekin, eta arratsaldeak gogortutako

musuak zapaltzen ditugu denok, orain bi maskorretan

zatitzen direnak, muskuilu bat bezala, eta erortzen.

Globoa lehertu zaion ume batek

negar etsi bat jaulki du. Elkarri begiratu diogu

eta barre egin dugu pozik. Gutako bakar bat ere

ez da ikusten gorago izakien eskalan.

 

Diumenge

Els ocells de la llum se’n van a jóc / i ens deixen a les branques un subtil / tremolor de petites veritats. / Cal perdre l’ànima d’arbust. Un altre / sentiment transitori s’ha gastat. / Ens aixequem, i amb por de no saber / retrobar a temps qui som i què volem, / anem tornant ben poc a poc. La tarda, / la brasa imatge nostra, nerviosa / però abnegada mare de la cendra, / s’apaga, i es respira la pudor / del tabac refredat. Hem estat sols, / però ara embussem els colls d’embut / (colzes amb colzes, passos que es fan nosa) / per vessar dins el poble l’imprecís / record d’uns camps trencats, al·luvials / deixes de camions, d’uns camins curts / com un alè cansat, i uns arbres vius / que ja se n’ha fet llenya. Ens confonem / amb els que s’han quedat, i que ara surten / dels balls i de les coves de penombra / gelatinosa, i tots trepitgem besos / que la tarda ha endurit, i ara es parteixen / en dues valves, com un musclo, i cauen. / Un nen que se li ha rebentat el globus / llança un plor viperí. Tots ens mirem / i riem satisfets. Cap de nosaltres / no es veu amunt per l’escala dels éssers.