Poesia kaiera
Aurkibidea
Aurkibidea
Osaba
Haientzat, ordu mingarria. Marmelada,
laranjak eta ogi xigortua eta kafea.
Baina eskuak hotzik gabe hunkitzen dira,
burbuilazko galga biluziak, eta erakusten dute
beren ziurreza. Eztul egiten dute gurasoek,
esne katiluaren likari lotu zaion pipiaz
egiten dute hausnar, eta usnatzen dute
nahasgarri zaien bizitza hori eta berdinaren gaina.
Kalera daramate beren higuina
eta ez zaie noski berehalakoan joan.
Eguerdian, egiazki, bestelako aurpegiz
itzuli dira. Haiek dira ostera,
behar duten bezala. Badakizkite ordena
egoki, etxeko, politikoen printzipioak.
Baieztatu, manatu, esana uzten dute.
Nahasten dute tiradera, esperientziaren mataza
zaharrena, eta zintzilikatzen dituzte,
hariltzeko, seme-alaben eskuetan.
Eskuak ixten dira, hotzak azpiratzen ditu hatzak,
poliki dabil munduko odol guztia.
Gurasoek hitz egiten dute eta marmarra da
isildu arteko itxaronaldia. Goizeko irudiak,
haitzulo hondoko piztia inarrosiak bezala,
gelditu dira, doilor, fedez hustutako
begietan. Eta seme-alabek, seguruegi
ikusi duten murritzaz eta eurentzat nahi duten anitzaz,
ez dute ahazten gurasoei nola ireki zaien,
gaitzesgarri, pitzadura paretan.
Erdeinuz lainotsu, etxea izan zen
kale hutseko kristaletatik lerratzen dira.
Non dago lehorra eta ziurra? Eskularrua batekoz bestera ipini,
eta kanpoan dago barrua. Kanpoan daude
gauza sinesgarriak. Inonez batetik deitzen die
Osabak. Badakite nor den: gurasoek
jasaten ez duten Osaba maltzurra. Bilatuko dute,
sekula, gauak eranzten baditu ere, goizean biluzik,
lotsa ezagutuko ez duten
bizitza baterako hezi ditzan eskatuko diote.
Adostasun lurretan itzulinguruka beti, Osabak
ez ditu baztertuko. Konplize sotil,
galtzen diren bazterretan agertzen zaie.
Nahi dutenarekiko adeitsu, Hark gidatzen ditu.
Urteak Inonezean, eta Hura ere hiltzean
itzultzen dira. Ez dute gehiago hitz egiten. Egun batez,
entzuten dute goiza dela haientzat ordu mingarria.
Seme-alabak hazten ari zaizkie. Ingurura begiratzen dute,
zenbatu, eta ez daude denak. Inon ez
dute ikusten arreba, hain geldi,
katua harri kolpez hil zuena
eta hiru gauez lo egin katu hilarekin.
Non dago anaia nagusia, behar ilunak
betearaziz tormentatzen zituena?
Eta beti zikin zihoazela, gizon usaina zutela
esaten ziena? Ez dituzte ezagutzen
Inonezeko mandioak, Osaba hilaren garaian
igotzen zituztenak, maiteenak.
Galdutako guztiak daude bertan: Osaba berriaren
aurpegia zizelkatzen dute, seme-alaba berrientzat.
L’oncle
Per ells, l’hora dolenta. Confitures, / taronges i torrades i cafè. / Però les mans tremolen sense fred, / nues bombolles de nivell, i acusen / la seva incertitud. Els pares tussen, / mediten l’arna que s’agafa al vesc / del bot de llet, i oloren tels / de vida groga i plana que els embulla. / S’enduen el seu fàstic al carrer / i deu haver trigat a dissipar-se’ls. / A migdia, ben cert, tornen els pares / tots canviats da cara. Ja són ells, / tal com es deuen. Saben els principis / dels ordres bons, domèstics i polítics. // Afirmen i disposen, deixen dit. / Regiren el calaix de les més vells / troques d’experiència, i les pengen, / per cabdellar-les, a les mans dels fills. / Les mans es tanquen, el fred guanya els dits, / tota la sang del món circula lenta. / Parlen els pares i boneix l’espera / que callin. Les imatges del matí, / com bèsties frements al fons de coves, / han romàs, miserables, dins els ulls / buidats de fe. I els fills, massa segurs / del poc que han vist i el molt que per ells volen, / no obliden com als pares se’ls ha obert, / ominosa, l’esquerda a la paret. // Boirosos de menyspreu, llisquen pels vidres / del carrer inhòspit que va ser una llar. / On és l’eixut i cert? Es gira un guant, / i el dintre és fora. Les coses creïbles / són fora. D’un Enlloc, senten que els crida / l’Oncle. Saben qui és: l’Oncle malvat / amb qui els pares no es fan. El cercaran, / captaran que els eduqui per un viure / on mai, per molt que els despulli la nit, / nus al matí, coneguin la vergonya. / Sempre rondant terrenys d’entesa, l’Oncle / no se’ls refusa. Còmplice subtil, / els surt al pas als racons on es perden. / Deferent al que volen, Ell els mena. // Anys per Enlloc, i quan Ell també mor / tornen. No en parlen més. Un dia, senten / que el matí és per ells l’hora dolenta. / Ja pugen els seus fills. Miren al volt, / es compten, i no es troben tots. Enlloc / no veuen la germana, tan quieta, / que va matar el seu gat a cops de pedra / i va dormir tres nits amb el gat mort. / On és el germà gran, que els turmentava / donant-los a complir deures obscurs? / I el que deia que sempre anaven bruts, / que feien tots pudor d’home? No saben / les golfes d’Enlloc, fins on pujaven, / al temps de l’Oncle mort, els preferits. / Tots els perduts hi són: van esculpint / la cara del nou Oncle, pels nous fills.