Faula segona

En Vilagut, si hem de ser francs, portava / moltes hores de vol, i va pensar / que tocava la d’aterrar en la pau / i el matrimoni. D’amagat (hi havia / llaços que en el seu dia es tallarien) / va freqüentar les parties i el Liceu. / Va ser amable amb les noies, i les mares / van ser amables amb ell. Ben aviat / va gairebé escollir, o podríem dir / que vacil·lava limitadament: / dues noies l’atreien. Era l’una / bruna de sol d’hivern reverberat / pels pendissos de neu esgarrinxada. / No parlava gaire, però més / per telèfon. De dia, a l’aire lliure, / tenia els ulls mig closos, i de nit / sabia obrir-los molt, foscos i francs. / Ballava molt, però no massa bé, / i era perfecta conduint. Les mans, / totes vigor, podien fer-se dolces, / i en Vilagut s’oblidava mirant-les / fent conca per al fruit d’un vas glaçat / o arrancant-ne amb els dits, a tires rectes, / l’escorça suavíssima del baf. / No reia gaire, i semblava que ho fes / distreta, i es trigava a descobrir / que tenia una altra rialla, fonda / i commoguda; tot un cos fet sentiment / i auguri d’amistat als altres cossos. / Però en els cossos no hi pensava massa, / ni la neguitejava que una mà / fos una bestiola suplicant: / els animals no són persones, cal / tractar-los bé, i no fer-ne gaire cas. / L’altra noia era rossa, i no tenia / bruna la pell sinó l’estiu. Bevia / licors que es prenen sense gel, espessos / i condormits com els records d’infància. / Però bevia poc, i en Vilagut / se sentia inquiet quan era amb ella: / no sabia com fer-s’ho per donar-li / algun plaer directe i evident. / Li agradava cuinar, i era permès / de creure que també li agradaria / de menjar bé, però tampoc podia / portar-la a un restaurant: ella tenia / normes estrictes de conducta, fetes / d’exclusions. Hortus conclusus. Tanques / altes, i a dins, tota fresca promesa. / Parlava d’un passat remot i llarg / (tant s’havia encabit en uns quants anys / d’afecte atent), de festes i de ritus / segons el calendari, i d’un futur / de dehiscència imminent. L’avui / li era transparent, prim de fluència, / i es resistia a fer-lo consistent. / Reia com una nena, molt sovint, / I de vegades era inoportuna. / No ballava sinó en algunes festes / privades, no freqüent, però lleial / a la música com als girs del temps. / Tenia el cos molt personalitzat / i gens amic dels altres cossos, mai / distret de les fronteres i distàncies. // En Vilagut trigava a decidir-se, / però sabia que es decidiria / un dia o altre, i començava a prendre / les mesures del cas, primer, les obres. / Vivia en un casal que reclamava / reformes decidides. Als amics / no sabia parlar-los d’altra cosa. / “Aquest envà se’n va a terra, veieu: / la cambra del cantó i aquesta en fan / una de gran, i obrint un finestral, / magnífica pels nens, que els convé sol; / la cuina agafarà tota una banda / del pati; en una casa, al capdavall, / el cor de tot és la cuina, llar / vol dir això, ja m’enteneu”. Passava / una setmana, i tot es transformava. / “Això serà un saló, no res, molt íntim / per rebre-hi els amics, i aquesta cambra / petita, del cantó, com feta expressa: / aquí una arcada, i tindrem bar, em penso, / amb ambient; el mal és el garatge: / el cotxe seu, el meu, el gran, tot pren / espai: no veig on encabir la cuina”. / I així oscil·lava el cor d’en Vilagut, / i un batec variava la matèria: / la pedra, símbol dòcil a tot mite. // Cal dir que es va casar amb la casolana? / Sempre l’alcohol més fort s’endurà l’home.