Diumenge

Els ocells de la llum se’n van a jóc / i ens deixen a les branques un subtil / tremolor de petites veritats. / Cal perdre l’ànima d’arbust. Un altre / sentiment transitori s’ha gastat. / Ens aixequem, i amb por de no saber / retrobar a temps qui som i què volem, / anem tornant ben poc a poc. La tarda, / la brasa imatge nostra, nerviosa / però abnegada mare de la cendra, / s’apaga, i es respira la pudor / del tabac refredat. Hem estat sols, / però ara embussem els colls d’embut / (colzes amb colzes, passos que es fan nosa) / per vessar dins el poble l’imprecís / record d’uns camps trencats, al·luvials / deixes de camions, d’uns camins curts / com un alè cansat, i uns arbres vius / que ja se n’ha fet llenya. Ens confonem / amb els que s’han quedat, i que ara surten / dels balls i de les coves de penombra / gelatinosa, i tots trepitgem besos / que la tarda ha endurit, i ara es parteixen / en dues valves, com un musclo, i cauen. / Un nen que se li ha rebentat el globus / llança un plor viperí. Tots ens mirem / i riem satisfets. Cap de nosaltres / no es veu amunt per l’escala dels éssers.