No una casa

“Si ara poses la mà / que em faci una teulada / damunt del front, serà / sencera una caseta: / el pit, una paret, / i m’amago al racó / que fa amb l’altra paret, / el braç”. / I fora, dona, / mira la serralada / dels coixins: el recer / on se’t recull el càndid / ample hivern dels llençols. / A la carena, mira / l’or tebi de la làmpara, / sol clavat a la posta / que sagna delicat / i no diu que sofreix. / És el nostre paisatge, / dona. Fins arribar-hi / jo també he corregut / camins dubtosos. Dona, / amaga més la cara / al racó del meu pit. / No em miris, i no em deixis / veure’m dins els teus ulls / la figura poc certa, / sense pedra ni aplom.