Mecànica terrestre

Veus, és així que tot pot començar. / Després, el més profund. Ara projecta / les figures senzilles, els acords / i els contrasts, les anades cauteloses / i les vingudes ràpides, els gestos / que no s’amaguen a ningú. Ja ho veus, / ara tan bé com qualsevol moment. / Ets a una plaça amb cases a mig fer, / com magranes badades, que deslliuren / granets de cel envidreït. Els vells / recullen llum com ningú, a les mans / de cera que no es fon, plàcida. Els joves / surten embriagats del cine heroic / i llencen cigarrets a terra, durs / com la pedra que vol clavar un ocell. / Al cafè no del tot luxós, un home / que va pels cinquanta anys i és moll però / vehement, com un drap de barberia, / no sap si prefereix d’oferir foc / ell mateix, a la noia que ho espera, / o d’enviar-hi, humiliant-lo, el mosso / sorneguer, que li espia l’avidesa. / Un aneguet femení, amb una ratlla / de mercromina al turmell dolç on no / trobaràs cap ferida, va corrent / per nua passió, car no té pressa / i vol que ho sapiguem, i riu als vidres / de cada aparador. Ja ho veus. Un món. / Un instant d’un capvespre, has vist els cossos / i les distàncies. Ara calcula / les masses, les libracions dels cors—