Petita guerra

Portaven mines antitancs, inútils / i pesades com un símbol històric, / embolicades a les mantes xopes / d’olors antigues, romaní i suor / de mules. I també metralladors / desmuntades dels caces alemanys / i metralletes de ferralla anglesa. / Per grups de dos o tres, molt separats / els uns dels altres, ínfims i tossuts / com els corcs d’una gran soca aterrada, / els maquis foradaven Pirineu. / Va ser una guerra de les més petites / que hem conegut. No em va posar al davant / sinó un cadàver. El d’una noieta / pagesa d’Aragó, que va pujar / a un camió militar, i va fer / també de símbol fàcil. Va distreure / el xòfer i el mecànic, i tots tres / es van anar a estimbar d’un pont. La noia / tenia una lesió clara, gens / interessant, però els metges que feien / l’autòpsia, li van trobar al turmell / una deformitat remarcable, d’origen / hereditari, xuclada d’arrels / molt remotes en l’arbre de la raça. / I el dolor d’un moment, amb el plaer / que el va porta, perdien importància / davant d’aquell defecte mil·lenari, / sord i establert. Res d’individual. / Va ser una guerra, encara que petita. / I encara que fantàstica, tampoc / tenia res de personal, la basca / que em va agafar, un instant de llarg examen / i amb l’ajuda del sol, que castigava / durament el cobert raconer i l’era / hirsuta d’un rostoll de creus i d’ossos / que era aquell cementiri de poblet, / quan la fetor de mort em va semblar / que era l’olor d’un sexe brut. Vol dir / que jo era tan jove com ho són / els que van a les guerres, i la carn / els fa por, i la destrossen i n’abusen. / Tot emblemàtic. Immemorial.