El mutilat

Jo sé que no l’estimes. / No ho diguis a ningú. / Tots tres, si tu ens ajudes, / guardarem el secret. / Que ningú més no vegi / allò que hem vist tu i jo. / De la gent i les coses / que us han estat amics, / ell se n’amagarà. / No tornarà al cafè / que és fet per esperar-te. / Vindran mesos amb erra: / serà lluny de les taules / de marbre, on us servien / les ostres i el vi blanc. / En els dies de pluja / no mirarà l’asfalt / on us havíeu vist / quan no es trobaven taxis / i havíeu d’anar a peu. / No obrirà més els llibres / que li han parlat de tu: / ignorarà què diuen / quan no parlen de tu. / I sobre tot, hi pots / comptar, ni tu ni jo / sabrem mai més on para. / S’anirà confinant / per fons remots de terres. / Caminarà per boscos / foscos. No el sobtarà / l’atzagaia de llum / de la nostra memòria. / I quan sigui tan lluny / que mig el creguem mort, / podrem recordar i dir / que no te l’estimaves. / No ens farà cap angúnia / de veure com li manques. / Serà com un espectre / sense vida ni pena. / Com la foto macabra / d’una Gueule Cassée, / que orna un aparador / i no ens fa cap efecte. / Per ara, no ho diguem: / no trasbalsem la gent / mostrant-los la ferida / sagnant i purulenta. / Donem-li temps i oblit. / Callem, fins que ningú, / ni jo mateix, no el pugui / confondre encara amb mi.