Faula primera

Dama Antònia, fràgil però tan / imperiosa i carregada de raó, / mai no prenia un taxi, car s’havia / deixat dir que en els taxis es fan coses / de les que ella improvava expressament: / eren uns instruments de l’indecòrum. / Tenia també angoixes: se sentia / incerta si volia guanyar el cel / i córrer el risc que la posessin prop / d’Adam i d’Eva, els originadors. / El senyor Andreu, fill seu, era prou ric / perquè se’n fes presa d’elecció / un enèrgic dimoni de migdia. / L’atac, sobtat. Les ales nervioses / van batre dos segons, i el senyor Andreu, / del tot retut, va desitjar el divorci. / Les famílies riques i complexes / ja se sap com s’imbriquen. Un divorci / vol temps. Jutjant que el temps era un seu guany, / el rebel se’n va anar a guanyar un estiu / a Portugal, amb una mecanògrafa / dolça i segurament no posseïda / per cap dimoni, però cobejada / pel dimoni del senyor Andreu. L’estiu / es va acabar, i un dia ja d’hivern / el senyor Andreu havia de portar / la seva mare a veure un advocat: / eren molts dits a toquejar aquell nus / que el senyor Andreu provava de desfer. / Conduint ell mateix, a l’hora en punt, / va arribar a casa de la seva mare, / i no prevenia on fóra l’entrebanc. / (Tot normal, en un món ben cimentat: / cert, però, que d’escletxes per al cuny / líric i personal, se n’obren sempre.) // Cautela, o saber previ? Dama Antònia / va preguntar si el cotxe que li obrien / no era el del periple de l’estiu. / Ho era, i el senyor Andreu (que ja es pot dir / que mai no havia d’obtenir el divorci) / se’n va tornar, i va canviar de cotxe. / No per humilitat va obtemperar / ni per cap altre sentiment, que hauria / semblat fora de lloc: només correcte / i de cor reticent, mentre cremava / la injuriada flama de la mare. / No reflexiu ni combatiu, tenia / prou equanimitat per saber admetre / que es fossin repel·lents aquells dos cossos: / l’un, que potser havia estimat el seu, / feia molts anys; l’altre, el que ell estimava. / Un amor oblidat, res més, i l’altre / no sempre recordat. Poc vius tots dos. / Com sempre, l’enganyat era el dimoni. // Un dels dimonis, en tot cas. Que d’altres / entraven en el joc, no sé deixar / de témer-ho, ni oblidar que de dimonis / l’infern n’amaga molts, i que en les aigües / del més tranquil estany de bones causes / dutes a bona fi, s’hi vol mirar / una rialla folla de llimones / d’emoció entestada i triomfant.