In memoriam

Quan va esclatar la guerra, jo tenia / catorze anys i dos mesos. De moment / no em va fer gaire efecte. El cap m’anava / tot ple d’una altra cosa, que ara encara / jutjo més important. Vaig descobrir / Les Fleurs du Mal, i això volia dir / la poesia, certament, però / hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne / i és la que compta. La revolta? No. / Així en deia aleshores. Ajagut / dins d’un avellaner, al cor d’una rosa / de fulles moixes i molt verdes, com / pells d’eruga escorxada, allí, ajaçat / a l’entrecuix del món, m’espesseïa / de revolta feliç, mentre el país / espetegava de revolta i contra- / revolta, no sé si feliç, però / més revoltat que no pas jo. La vida / moral? S’hi acosta, però se’m fa ambigú. / Potser el terme millor és l’egoisme, / i és millor recordar que als catorze anys / hem de mudar de primera persona: / ja ens estreny el plural, i l’exercici / de l’estilita singular, la nàusea / de l’enfilat a dalt de si mateix, / ens sembla un bon programa pel futur. / Després vénen els anys, i feliçment / també s’allunyen, i se’ns va cansant / la mà que acaricia el front tossut / de l’anyell íntim, i ve que adoptem / aquest plural, no sé si de modèstia, / que renuncia al singular, se’n deixa, / però agraint-lo i premiant-lo. Prou. // Acabades les vacances, sí, / vaig veure que al meu món algú li havia / fet una cara nova. Sang i foc. / No em semblaven horribles, però eren / la sang i el foc de sempre. El meu collegi / de capellans el van cremar, i el Guiu, / que era el sergent que ens feia fer gimnàstica / pre-militar, i l’odiàvem tots / (torno al plural primer, perquè la vida / regredeix sempre), el Guiu havia estat / assassinat a trets, i ens van contar / que havia costat molt, perquè portava / cota de malla sota la disfressa / de velleta pagesa, i al cistell, / sota els ous, hi amagava tres granades. / El van matar al racó de la placeta / d’Hèrcules, al costat de l’Institut, / que és on sortíem entre dues classes, / i no recordo que el lloc ens semblés / marcat de cap manera, ni volguéssim / trobar en un tronc d’un plàtan una bala / ni cap altre senyal. Quant a la sang, / no cal dir que potser el dia mateix / el vent se la va endur. Va fer la pols / potser una mica més pesada, res. / Les parets socarrades del col·legi, / no sé si les recordo o si m’ho penso. / No hi vam entrar. Fèiem la muda, i no / trobàvem interès en els parracs / de vella pell. Oloràvem la por / que era l’aroma d’aquella tardor, / però ens semblava bona. Era una por / dels grans. Sortíem de la por infantil / i teníem la sort que el món se’ns feia / gairebé del tot fàcil. Com més por / tenien ells, més lliures ens sentíem. / Era el procés de sempre, i compreníem / obscurament que amb nosaltres la roda / s’accelerava molt. Érem feliços. // Ho érem tots junts i ho érem sempre i molt. / Ens van fer sindicar, i el sindicat / ens va donar plaers vius i diversos. / Dins un pis requisat, que per nosaltres / era un pis ocupat a l’enemic / (no l’enemic oficial, el nostre), / darrera fums de pòquer, ens endúiem / llibres i mobles, fèiem la barata / de pistoles i bales, saludàvem / a la romana (no per res, els nostres / ens eren més simpàtics, però els altres / tenien més prestigi de malvats), / volíem dur les noies als racons / i com que no en sortíem, neguitosos, / pujàvem i baixàvem pel balcó. / Vam descobrir les putes i el robar. / Robar, ho hauríem vist. Quant als prostíbuls, / se’ns haurien obert ben aviat / però vam guanyar uns mesos. El primer / bombardeig ens els vam passar al refugi / de ca la Sol, i tots teníem por / que ens hi pleguessin. Molt disminuïts, / els pares eren al poder, encara. / L’Isidre va agafar purgacions / el primer de nosaltres, i el seu pare / va triar bé el mal moment de comprar-li / la bicicleta que tant demanava. / Calia que un o altre, cada dia, / la hi manllevés, per donar-li una excusa / de no fer-la servir. Les bicicletes / omplen el meu record del temps aquell. / Era el que més robàvem. Ens havíem / muntat tot un taller per repintar-les / recomponent-les: quadre d’una amb rodes / d’una altra, i tubulars d’una altra encara. // No sé com, una tarda que ens havíem / esmunyit tots de casa a mig dinar / per arribar al castell de Tamarit, / al moment de sortir, jo no tenia / cap bicicleta. Vaig voler llogar-la / i vaig trobar tancada la botiga / on era conegut. No ho veia just / i no em vaig resignar. Trucava a cops / de punys i peus, i se’m va obrir la porta. / No hi havia ningú. Vaig agafar / la màquina, i els vaig deixar una nota. / L’excursió va ser angoixosa. Un vent / sense remissions ens ajupia. / I de tornada el vam tenir de cara. / Dret damunt dels pedals, com si pugés / per una costa dura, m’aguantava / clavat i tremolant, sense avançar. / I ens vam anar perdent els uns dels altres. / L’Agustí i jo vam reposar un temps llarg / ajaguts al recer de la cuneta / vora els camps que assolaven per tornar-los / un aeròdrom militar. De nit / i mig a peu, vam acabar el camí. / A les primeres cases, vam trobar / una pastisseria oberta. Ens hi / vam llançar, i érem nens, érem molt més / nens que no érem, i ens vam deixar caure / per terra, i ajaguts al mosaic fresc / vam menjar uns pans sortint del forn, ficant-hi / tota la cara dins, folls de plaer / d’ésser només fatiga i gana i pes. / Tot podia passar, i no em va sorprendre / ni l’estrèpit sobtat, els crits i els passos, / ni els canons de fusell que m’apuntaven / verticals cap a terra i oliosos, / ni que algú m’aixequés, i m’empenyessin / dins d’una furgoneta, ni el meu pare / que m’esperava en un local estrany / i discutia amb molta gent, i els pares / dels meus companys hi eren també, i el meu / semblava poc a poc que s’imposava / i se m’enduia a casa. L’endemà / vaig acabar d’entendre que l’empresa / l’havien col·lectivitzat. Cremat, / el comitè ens havia perseguit / tota la tarda, per cobrar la màquina / que l’amo antic hauria vist potser / ben llogada, i ells no. Per alguns dies / els pares nostres se’ns van fer importants. // Robàvem altres coses. Vam tenir / força temps la mania dels eslips. / Entràvem tots de colla a una botiga, / miràvem, regiràvem, no compràvem, / i ens farcíem camises i jerseis / d’eslips. No sé què en fèiem. No m’explico / tampoc com és que no ens van descobrir. / Més aviat suposo que aleshores / anaven sempre marejats, i tots / atònits, i potser també perversos, / i els reflexos de l’ordre se’ls havien / macat. Els era igual, o els excitava, / d’ésser robats. No sabíem sinó / que els botiguers se’ns ajeien amb ulls / tots aigualits, com de dona vençuda / pel seu violador. Recordo un dia / que vam tornar a triar can Subietes, / on entràvem sovint, i cap vegada / no en sortíem de buit. Ens va servir / l’amo mateix: ens va posar les capses / al taulell, les va obrir, i enretirant-les / lluny de les nostres mans, ens va comptar / les peces en veu alta. Vam deixar-les / sense insistir, i ell les va recomptar. / Quan érem fora, ple d’orgull, vaig treure / l’eslip que havia pres al primer instant, / abans del compte. I no res: l’Albert / n’havia pres un altre. Tots dormien / i tot els crepitava a les orelles. // El senyor Subietes va morir / assassinat també. Si ara el recordo, / veig roba negra i blanca, i algú dins / que semblava ben vell. Potser no ho era. / Quant al negre, no crec que fos per dol: / era un misser, i aleshores anaven / negres la gent de missa, i també algun / vell elegant, i algun republicà / dels de tota la vida. És per catòlic / que va anar a la presó el vell Subietes. / Va tenir mala sort. Quan era pres, / un dia es va aixecar el gran pànic. Eren / a Salou. Els italians. Ja havien / desembarcat. El comitè de Reus / va requisar tres o quatre autocars, / hi van pujar amb els presos que tenien / i els van dur a la cuneta. Va ser ràpid: / no va durar pas més que aquell perill / imaginari. El Ton és un dels xòfers / que, requisats amb el seu autocar, / van haver d’assistir-hi. Trasbalsat, / mirava de reüll els passejats / com anaven baixant, i li passaven / a frec del seu seient. Els coneixia / gairebé tots. El senyor Subietes / va veure la revulsió del Ton / i se’n va compadir. Quan ja baixava, / deturant-se un moment, li va posar / la mà a l’espatlla, i li va dir: “Ja ho veus, / Tonet, com ens hem de veure”. Un adust / consol. El president del comitè / que va manar la saca d’aquell dia, / també l’he conegut. Era l’Oliva. // És de l’Oliva que ara vull parlar. / Feia, abans, de porter a la Sala Reus, / que és el cine on anàvem els diumenges / a embrutar-nos les mans d’amor. No el veig / d’aleshores. No em dóna cap imatge / sinó vestit de cuir, amb una Luger / que duia culatada amb fusta clara, / més llarga que la cuixa, fent-li més / d’insígnia que d’arma. L’esperit / de simbolisme és flor de temps de guerra. / Ritualistes ho eren, tant l’Oliva / com la seva muller. Van requisar, / per viure-hi ells, una casa de rics / on ella de seguida va trobar / que no feia per casa de senyors / que no hi haguessin cactus. En les plantes / grasses, havia après la dona a veure-hi / l’escreix del viure ric: una menuda / ombra d’ànima, sota el sol immens / del posseir. Aleshores posseïa, / i reia, i reien totes, i compraven / la vida feta coses, finalment / material, mocada d’esperances. / Va ser un moment només, dos o tres mesos. / Les popolane van anar rient, / però sense sorprendre-se’n, rient / com sempre. Els revenia l’esperança / i comprar es feia d’amagat, i ho feien / més aviat els rics. Vam tombar el tomb, / i el camí de tornada, a poc a poc / ens el tancaven marges coneguts. / L’Oliva i els del comitè, jo els veia / sovint que s’esperaven a una taula / d’algun cafè, o anaven pel carrer / de pressa, cap a seure i esperar. // Una nit hi va haver un concert d’orquestra. / El pare m’hi va prendre, i tremolava / tot jo d’impaciència. La música / parfois nous prend comme une mer, i a mi / que em prenia aleshores una mar / d’un temps que anava a ser perdut, i es veia / perdent-se i desdient-se, m’excitava / la idea de donar-me a un altre flux / més personal, o almenys sense companys, / ni que fos amb el pare. Vaig sentir / Beethoven i Ravel, i ja no sé / on em van derivar, si és que em van prendre. / Acabat el concert, van tocar els himnes: / himne de Riego, Internacional, / els Segadors i la Warszawianka / que feia d’himne de la Fai. La gent / va aplaudir més els Segadors. L’Oliva / no hi estava d’acord, i es va abocar / d’un prosceni, cridant. Per fer-nos sords / vam picar encara més de mans. Mirava / les cares que se’n reien, i cridava / mut, com la flama, i rèiem i aplaudíem, / vessant-nos en una aigua. De companys, / com que després n’érem molt amb el pare, / no volíem encara tornar a casa / i ens vam asseure a prendre cafè junts. / Parlàvem de política, i em sembla / que em semblava que no calia cap / revolta (no vull dir en l’ordre polític) / i que amb els grans s’hi pot anar de cola. / De nit, en un cafè, es pot tenir pare. / Va entrar l’Oliva, i ara sé conèixer / que li sobraven tres o quatres copes. / Sèiem vora la porta, i ens va veure / de seguida. Aferrant la gran culata / que el devia ajudar a aguantar-se dret, / va dir, mirant el pare: “Heu estat vós / el responsable”. (Tot n’anava ple / de responsables, aleshores. Tots / n’eren d’alguna cosa, i no sabien / ben bé de què, i davant de tota cosa / miraven si no es veia algú que en fos / més responsable.) El pare el va saber / distreure amb quatre frases, i l’Oliva / va deixar anar la fusta. Quan, després, / el pare l’explicava, aquell diàleg / es feia molt més llarg. Jo no entenia / que volgués dispersar-ne la concisa / virtut. Ara veig clar de què es tractava: / de dispersar una boira que la veu / no havia traït gens, però en els ulls / havia traspuntat. Em fascinava, / i no li vaig donar el nom que era seu / sempre que travessava pels meus ulls. / M’hi va lliscar, passat tres dies, quan / em vaig trobar cara a acara amb l’Oliva / pel corredor de ca la Sol. Els nois / que anàvem pels prostíbuls, no capíem / ben bé com ens trobàvem al reialme / nostre de dret, i que els hostes furtius / eren ells, ni que fossin pistolers. // Va venir un temps de molts camins, i algú / anava escartejant un joc de cartes / que érem indrets i persones. L’Oliva, / sis o set anys més tard, quan se’ns havia / tornat inesperat, el va conèixer / la meva mare. Un vespre de Bordeus, / quan era sola a casa, li va obrir. / Ell havia pujat la nostra escala / perquè sabia que hi vivien gent / del seu poble. Volia algun auxili. / Va dir que treballava en una usina / dels alemanys, em sembla que a Royan. / Un bombardeig havia destruït / la fàbrica i el campament anex. / L’Oliva, per atzar, es trobava fora, / però ho havia perdut tot, la roba / i els diners, tot el seu, sinó la vida / que se li havia fet estranya, i no / n’era ja responsable: els alemanys / s’encarregaven del seu nou destí. / Potser la meva mare va ser l’última / dona que va parlar mai amb l’Oliva / que sabia res d’ell. Li va donar / unes peces de roba, que ell potser / no va arribar a portar. Dos dies / després, un altre bombardeig anglès / el va enxampar. // Com que no sóc / un oranès de Saint-Germain, la por / no em sembla pas que sigui cap gran tema / per literar o filosofar. Això sí, / de por molts homes n’han tingut, i d’ells / cal que també se’n parli. Convé dir / que l’Oliva va tenir por, i va fer / por a molta gent, al meu pare i a mi / no gaire forta, al Ton ja més, i a d’altres / tan forta com la seva, o més encara.