Poesia kaiera
Poesia kaiera
Alfonsina Storni
itzulpena: Uxue Alberdi
2017, poesia
64 orrialde
978-84-92468-96-6
Alfonsina Storni
1892-1938
 
 

 

Isiltasuna

 

Noizbait hilotz izanen naiz, elurra bezain zuri;

gozo, arratsalde euritsu bateko ametsak iduri.

 

Noizbait hilotz izanen naiz; hotz, harria lain;

geldi, ahanztura nola; goibel, huntza bezain.

 

Noizbait neureganatuko dut arratseko loa,

bidearen amaierako amets abaroa.

 

Noizbait nire loa hain izanen da luzea,

iratzartzeko ere alferrik izanen baita zure musuen hezea.

 

Noizbait, mendi hau bezala egongo naiz, bakardadean,

basamortu luzearen eta itsasoaren artean.

 

Arrats betea izanen da, samurtasun zerutiarrez,

txorien isiltasunaz, hirusten malkarrez.

 

Udaberria, arrosa koloreko, haur baten ezpaina bezain,

ateetatik sartuko da, hatsa lore-usain.

 

Udaberri arrosak masailetan ipiniko dizkit jori

—udaberri arrosak!— bi arrosa hori.

 

Udaberri eztia, zetazko eskuetan jarri zizkidana

gorri eta zuri, arrosatxo bana.

 

Udaberri eztia, zu maitatzen irakatsi zidana,

udaberri hura bera, zu lortzen lagundu zidana.

 

O, hila nengokeen azken arratsa irudikatzea lortu:

hiri baten hondakinak bezala, mendetsu eta mortu.

 

O, arratsaren horia, urmael-isiltasunez,

laru eta geldi, ilargiaren argilunez!

 

O, harmonia osoz mozkorturiko arratsa:

bai mingotsa dela bizitza!, bai zuzena azken hatsa!

 

Ahaztura betikora garamatzan heriotza justiziazkoa,

txori alderraia habian hartzen dutenen gisakoa.

 

Eta ninietara eroriko zait ongi-nahiz egina

azken orduko argi zeru-urdina.

 

Argi iragazia, datorrena zerutik behera

ninietan errezel gozo bat jartzera.

 

Argi iragazia, estaliko duena nire azala

errezela ukiezinez, eztei-beloak bezala.

 

Argi bat ariman emeki xuxurlatuko duena:

bizia leizea da; heriotza, espazioa, dena.

 

Eta baretasun geldoenez desegin nazala

urrezko hondartzan aparra bezala.

 

O, isiltasun, isiltasun... hauxe da ilunabarra

odoletik ihes joan zaizkidana sua eta garra.

 

O, isiltasun, isiltasun... neure ohe ertzetik

zure ahoak, aho maiteak, gozoki deitzen dit.

 

O, isiltasun, isiltasun... oihartzun gabeko zure musuak hor,

nire ariman, galtzen dira dardarti eta idor.

 

O, isiltasun, isiltasun... luzatuz doan arratsean

tristurak pausatzen dira zure malko garratzean.

 

O, isiltasun, isiltasun... mututu dira hegaztiak,

lokartu dira loreak, gelditu dira itsasontziak.

 

O, isiltasun, isiltasun... izar bat erori da samurki lurrera

samurki eta isilik, goitik behera.

 

O, isiltasun, isiltasun... badator gaua nire ohera,

ezkutuka, xuxurlati, uluka, erregutzera.

 

O, isiltasun, isiltasun... Isiltasunak ukitzen nau

eta itzaltzen dizkit begiak, eta itzaltzen dit aho hau.

 

O, isiltasun, isiltasun... nire eskuak bakean hozten

eta hatzak poliki zorrozten...

 

Silencio

Un día estaré muerta, blanca como la nieve, / dulce como los sueños en la tarde que llueve. // Un día estaré muerta, fría como la piedra, / quieta como el olvido, triste como la hiedra. // Un día habré logrado el sueño vespertino, / el sueño bien amado donde acaba d camino. // Un día habré dormido con un sueño tan largo / que ni tus besos puedan avivar el letargo. // Un día estaré sola, como está la montaña / entre el largo desierto y la mar que la baña. // Será una tarde llena de dulzuras celestes, / con pájaros que callan, con tréboles agrestes. // La primavera, rosa, como un labio de infante, / entrará por las puertas con su aliento fragante. // La primavera rosa me pondrá en las mejillas / —¡la primavera rosa!— dos rosas amarillas... // La primavera dulce, la que me puso rosas / encarnadas y blancas en las manos sedosas. // La primavera dulce que me enseñara a amarte, / la primavera misma que me ayudó a lograrte. // ¡Oh la tarde postrera que imagino yo muerta / como ciudad en ruinas, milenaria y desierta! // ¡Oh la tarde como esos silencios de laguna / amarillos y quietos bajo el rayo de luna! // ¡Oh la tarde embriagada de armonía perfecta: / cuán amarga es la vida! ¡Y la muerte qué recta! // La muerte justiciera que nos lleva al olvido / como al pájaro errante lo acogen en el nido. // Y caerá en mis pupilas una luz bienhechora, / la luz azul celeste de la última hora. // Una luz tamizada que bajando del cielo / me pondrá en las pupilas la dulzura de un velo. // Una luz tamizada que ha de cubrirme toda / con su velo impalpable como un velo de boda. // Una luz que en el alma musitará despacio: / la vida es una cueva, la muerte es el espacio. // Y que ha de deshacerme en calma lenta y suma / como en la playa de oro se deshace la espuma. // Oh, silencio, silencio... esta tarde es la tarde / en que la sangre mía ya no corre ni arde. / Oh, silencio, silencio... en torno de mi cama / tu boca boca amada dulcemente me llama. // Oh silencio, silencio que tus besos sin ecos / se pierden en mi alma temblorosos y secos. // Oh silencio, silencio que la tarde se alarga / y pone sus tristezas en tu lágrima amarga. // Oh silencio, silencio que se callan las aves, / se adormecen las flores, se detienen las naves. // Oh silencio, silencio que una estrella ha caído / dulcemente a la tierra, dulcemente y sin ruido. // Oh silencio, silencio que la noche se allega / y en mi lecho se esconde, susurra, gime y ruega. // Oh silencio, silencio... que el Silencio me toca / y me apaga los ojos, y me apaga la boca. // Oh silencio, silencio... que la calma destilan / mis manos cuyos dedos lentamente se afilan...