By Natural Piety

Obra del sol instant, aquest fugaç / quiliedre diamantí: la llum / sobre el teu cap curt de cabell? No. Lent / a construir-se, i exigent, amb dura / finalitat. Cures dels dies, nits / de confiat oblit, moltes represes / per sendes que s’enfilen a l’aurora, / i replans xafogosos dels migdies, / i colls de fred desfici en els capvespres / embullats de marrades. El teu cos / ha pujat fins aquí. / Vull que ara em duguis / avall. Vull que m’ensenyis els indrets / que tens a la memòria, i et conten / com has anat naixent. Mena’m als gorgs / on vas aprendre a nedar, a les balmes / que s’irisen de febre d’unes aigües / on tu t’has capbussat. Anem a perdre’ns / pel bosc de roures baixos de les teves / primeres pors. Seguim la carretera / per on et feien anar amb bici al poble / a comprar pa pels hostes imprevistos. / Ja som a la cruïlla on esperaves / l’autobús dels retorns a Barcelona. / Pugem-hi. Ens deixarà al bar suburbà / ple d’artificis importants: el prisma / de vidre llarg et lliurava xiclets, / la bàscula et marcava el benefici / de cada estiu. Dins de ciutat, cerquem / el barri de les coses que ara són / corpuscles d’instint teu, i són encara / coses que jo puc veure. Descobreix-me / l’aparador prodigiós d’ampolles / de facetes difícils, que eren somnis / severs i alhora dúctils, com auguris / de quan podries abastar la teva / closa i total natura femenina. / Aquí, prenguem-hi un got de llet. O vols / un gelat de molts pisos, o algun líquid / d’espès color edènic, com les cames / blaves i roges d’aquestes noietes / que et succeeixen? Han sortit, com tu / sorties, del portal regalimós / de llum de la innocent màgia negra. // A peu, i a poc a poc, anem pujant / cap a carrers per on ara no hi passen / sinó figures teves, les més íntimes. / Els finestrons es tanquen. Una mica / de llum que encara hi ha, la tenim tota / per nosaltres, i anem vorejant murs / sense fanals, que es baden com un mar / roig de rajoles, i fa olor de fons / de mar, de fums podrits i, súbita, / l’exhalació verda d’un pi fresc. / Dóna’m la mà. Fes veure que tens por / de tornar enrera, de passar altres cop / la porta del col·legi, i de reprendre / l’estupefacció dels jocs antics / sota aquests pins fora del temps, dessota / del temps. Serà un moment molt curt . És un / moment, i ja s’esquinça, com la seda / marcida, que tapissa un sofà vell. / No pots perdre-t’hi més. Dóna’n la mà / que és l’obra bona del passat, que ets tu.