Un pas insegur

Quan baixo de l’acera, un xipolleig / flàccid i un tremolor d’aigua inquieta, / per bé que un temps brevíssim, em retarda / l’instant que el peu se m’assenta a l’asfalt. / Veig que encara treballa, que no és / ben bé inerta, la fusta de la porta / per on se’n van els anys. Ara s’hi ha obert / una clivella, i m’entra un fil de llum. / Aquests peus d’home, gairebé insensibles / dins el seu cuir, han recordat uns peus / hàbils i sapients, uns peus de nen / feliços d’amarar-se en l’aigua fosca / que té per llit un canyon de pissarres / negres, on llisquen les soles de cànem / xopes i llefiscoses, i els turmells / sagnen molt fi, del record de les fulles / de canya, ganivets de verdor freda / que tallen quan es baixa, tan de pressa / com quan es cau, per fugir de la plana / de terra i d’homes, el món que retruny / de migdia, i apaga la lluor / del fred metall d’aurora de les canyes.