S-Bahn

Nox longa quibus mentitur amica, diesque / longa videtur opus debentibus. / Tots deuen el treball. / El deute els va minant, / l’obra no vol cessar: / Munts d’enderroc, les ànimes embruten. / Betreten der Abbaustelle verboten. / Els homes de trenta anys / (A wakeful brain / Elaborates pain) / s’adormen al S-Bahn, / bruns al seu banc de fusta bruna, / quan fa trenta anys dels anys més bruns. / També aquest esperit bufa on vol, / bufa la pols i els remolins / del seu turment. Aquests cervells que dormen / roden, no fugiran, penen també. // “Ara, la noia / qui tant d’eau froide m’a fait boire / té un home entre les cuixes. És dissabte / i és el seu dia. Li agraden / homes de week-end, de boca ben closa / car al diner li put l’alè. / Ein ernster Vogel gesanglos”. // “L’amor de les dones, / diuen, és humil. / Trobes una dona / de les que t’estimes, / ocell arrupit. / L’esveres, i mira: / colgat de bafs tendres / al pregon del niu, / com un ou polit / febreja un marica, / rodona sorpresa. / Prou s’ha repetit. / Oh, l’amor humil / De les teves dones”. // “Les ungles i els cabells em van creixent. / L’enterrament passa carrers, carrers, / i aquest matí m’he trobat una noia / que vaig conèixer quan estudiàvem: / arbre aleshores gloriós, cridava / que s’alcessin els vents, per esquinçar-los. / Ara somriu ferida: la deshonra / de fer-se cinc anys vella, l’ha marcat. / I tu, tu el meu serpent, tu el meu orgull, / m’has deixat a mig fer. No haurem anat / junts a Amsterdam. Or i sang (un dragó / obra de l’home), hi llu la crosta fonda / d’olis. Què és un home? Dues mans, / una al pit i una al ventre de la noia. / Les ungles i els cabells em van creixent. / Les cares com finestres, i parlem / de coses de senyors, i vaig dient / que sí que sí. Tantes les coses que eren / obra dels déus, i són obra de l’home. / No trenco els vidres, no sé rebolcar-me / nu com un llimac gris entre aquests peus. / Les finestres són altes, bat el so, / I quan aixeco els ulls, he de tancar-los. / Res no conferirà mai més sentit. / Les ungles i els cabells et van creixent. / I ja ni tu que em tornessis. Ja / ni tu. Ni els vidres trossejats / no feriran el cos viscós, el llimac gris”. // “Oh senyor, el senyor / com prova d’estremir-se dins la boca / d’alguna senyoreta que tots dos / diuen que és seva, amb bona voluntat. / Fins que ella se’n desprèn. La boca, / oberta encara, li traspua / rialla. Una bondat / encara la confon d’excusa, i diu: / Com m’avorreixo. I el senyor, en sentir / que el millor membre seu era avorrit, / se’n va tornar impotent. Però tenia / també moltes bondats al seu abast / i va collir-ne una, una carícia / d’humilitat que renuncia, / i es va arraulir pel cos avall / (dos cossos sense encaix, només llisquents / vísceres, que les hores de tendresa / han desclovat de la pell àrida) / i no es va haver de reconèixer / nuat. Així la senyoreta / anava fent-se gran. Domina, / non sum dignus”. // Pietats, pietats trepitjades, la mitena / de nen: la xopa un fang que és del color / del cel que és de quità, i algú / l’ha recollit i l’ha penjat a una urpa / del Stacheldraht, la por / teutònica. I maintain that terror / is not of Germany but of the soul.