Traducció: Miren Gorrotxategi
quantes vegades
recordo encara
que vas obrir una escletxa a la vida
i vas fugir per ella
recordo com
sobrava terra per cobrir-te
però no va ser suficient, no n'hi havia prou
i recordo com vaig pensar en els teus ulls
que quan els entri sorra
no es tornaran vermells com els nostres
deixant un rastre de brutícia a les parets
sempre cap una altra banda sempre endavant
transcorre el temps
aquí som els d'abans
flors silvestres que esclatem cap a dins
llavors estèrils sota la pluja
i encara ens demanem
quantes vegades més haurem de morir
per finalment morir-nos del tot
© Xabi Borda