Beste hizkuntzetako lanen zerrenda

 

  Traducció: Luis Carmona Ortiz

 

 

Amsterdam

 

Ja duen a Catharina, aquí ve, véns, que t'enganxen sota la meua mirada, així, molt bé Catharina, tu tranquil·la, em tens entregat a aquesta faena, serà un quefer de poquetes hores, molt bé, a veure eixes tripes, sí, és el que es podia esperar, veges tu, aquesta no és la primera vegada que entres ací, jo et conec, sí, eixe nom teu, Catharina, ens caldran quatre hores per a donar per finalitzat aquest treball, anem-hi, tots esteu prests, és clar, d'acord, heu de saber que a mi m'agrada fer la meua faena espaiet, cinc hores millor, som-hi, doncs, atenció aquí, atenció eixos d'allà baix, observeu, mireu com trac la criatura del ventre de Catharina, amb quina gràcia l'alce, que netament, aprengau, aquí teniu, espaiet, cuidadito no fregueu la pintura quan lleveu el cable, mel, a més sembla que ja adeprenen aquests coreans, què fort si es quedassen tots com a estibadors, ara li veig el segon tractor, però, atureu-vos, feu lloc per a traure també aquest, lleva eixa part de damunt el vagó, fuig ràpidament si no vols que t'agafe a sota, bé, cuidadito amb fer-li cap bony per voler apropar-lo massa a la paret, enhorabona, aixina s'allibera el ganxo, esteu adeprenent, contempleu-me a mi, sí, contempleu amb quina altivessa faig el primer descanset del dia, els sacs de café li'ls trauré després, heu d'adeprendre, aneu a per els palés, la pasta de paper que du abaix li la llevaré al final, d'on ets Catharina, xiprà o sueca o bé panamenya, crec que hi estarem vuit hores buidant tot açò, vos agafarà la nit, a mi no em digau d'anar de pressa, si he de dir-ho tot no haguera d'haver vingut al treball, en solidaritat amb l'Eustakio i la resta, no com vosaltres. No, tu no m'ho diràs però jo sé que tu no ets ni xiprà ni sueca ni panamenya, tu ets Catharina Nauwelaerts, holandesa, la que va matar el treballador que ara ací mateix hauria d'haver aparegut duent-nos l'aigua, la que va matar-lo amb menyspreu. O amb fascinació. Qui et té fascinat et pot fer el més gran mal. Queda't aquí lligada, quan t'he vist he endevinat que tu ets aquella mateixa Catharina, l'assassina. Sí, sí, l'assassina. Vosaltres no estàveu ací aleshores, vosaltres no podeu saber el dol que ens du ací eixe nom. Vet ací, és el moment que es relaixen un poquet les meues vértebres, una oportunitat per a alçar el cap i veure on sóc. Algunes vegades veig Catharina o Angelos o Franklin o Porfirio allunyant-se o entrant, d'altres vegades veig les gavines a la meua alçada movent les ales, i llavors ja sé que l'oratge anirà a pitjor, les gavines són el millor barómetre. Com en mantes ocasions, ha aparegut l'aiguader a la meua memòria. Em suceeix diariament, sempre el veig que ve cap a la font del castell vell remant, o que se'n torna, alce el cap i li faig una ullada.

        — A baix!

        Sembla que li van donar aquella faena perquè s'havia quedat ranc treballant d'estibador, no ho sé, aixina deien, però malgrat transportés l'aigua, bé podia també agafar la pala, crec jo. No era rar veure'l xerrant amb qualsevol persona del vapor, poc li importava a ell si era un de trajo i corbata, o capità, quan anava a dur l'aigua als estibadors que suaven a la bodega. No tenia res d'avergonyit aquell xicot, per a tots tenia alguna broma, als estibadors els agradava, era la joguina de tots els treballadors del port. Agafava el bot auxiliar de la motora dels pràctics del paquebot sense demanar-li permís a ningú i se n'anava cap a l'altra punta, a la font que hi ha sota les runes fetes trossets del castell vell. D'allà és, justament, la millor aigua de la contornada. Gustosa la dóna aquell cany humil, perquè ve de dins la muntanya, i fins i tot amb la calor més escalfadora sempre l'oferia fresca l'aiguader. Als del taller mecànic els va fer fer una àmfora especial, com una marmita amb bec, de poqueta càrrega. Quan va escomençar amb aquella nova faena ens la duia en potets de fang i jo pensava que tindria el mateix gust del recipient, t'arribava als nassos una suau flaire d'herbes. Però en aquell recipient que utilitzà després feia el mateix gust, malgrat ser de metall. Jo apostaria que li tirava un raget de ginebra. Eixa flaire no se m'oblida, se m'ha quedat pegada al paladar, malgrat no beure'n aigua. Quan s'acabaven aquells deu litres allà el véiem collir de nou la llanda i anar-se'n a cercar bona aigua, per darrere de la drassana flotant. Aquell era el seu joc, fer-nos patir a tots d'enveja.

        — Vira!

        Et claves en tots els puestos, però no pujaràs mai a la meua cabina, et posaré sempre l'excusa que ets ranc, que no t'arrisques escales amunt, té uns esglaons d'ample espai entremig, i a més duent eixa marmitota a l'esquena, tranquil, tu quedat tranquil·let allà baix, aixina, digues A baix o Vira tantes vegades com vulgues, amargat, tu manes, ets el cap del port, t'ho agraisc xe, tinc tres mil cavalls panteixant sobre les meues esquenes, convertisc en grues mes mans alçant el bidó que has omplit amb eixa teua aigua fresqueta, estàs bé aquí baix, no puges mai ací, tenim ací una força de 380 volts, cal anar amb compte per a no socarrar-se amb qualsevol trosset de ferro, ha passat, i amb eixa cama torta teua, no t'apropes dale-que-te-pego, fuig, veste'n a pastar fang, si ho vols, lleva't d'aquí, m'has donat ganes de continuar amb la faena, veste'n amb els altres maquinistes, dona'ls a ells una poqueta de set, quina colla de malfaeners, coses aixina li deia jo a l'aiguader en el meu cap, tu ets el príncep del port però açò ho tens prohibit, a la setena grua jo sóc el rei.

        La sirena de les dotze, alguns almenys tenim el costum d'anar a esmorçar.

        Vaig recollir la ploma, deixí sobre el moll descansant la cullera o polp, no me'n recorde exactament, baixí blanquejant-me la granota amb la pols de fosfat de Xile que cobria tots els ferros, perquè tenim ací fosfat de Xile per muntanyes, sembla que el duen per a fer fem, i quan pose els peus al moll veges que em trobe a l'aiguader i Manterola xerrant, què es durien entre mans. Manterola és conegut per tothom, és el pràctic més roí del nostre port, fa sis o set maniobres per a atracar els vaporets de mil tones. Viu entre llibres, quan menys t'ho esperes escomença a preguntar-te com es pot dir açò i com li diguem a això, sembla que vol completar un diccionari arreplegant els mots peculiars del port.

        — Diuen que tu la coneixes!

        Riallada de Manterola, que no sabia ell com era l'aiguader?, eixe li tutejava a qualsevol almirant, millor que el fes riure i no encolerir. Aleshores ve cap a mi, sense deixar a Manterola entrar al vestuari dels maquinistes, ve cap a mi el mateix Manterola també, i tenint encara el somriure als llavis em diu a que no endevine què volia saber l'aiguader. Com ho podria saber jo, no m'agrada romandre escoltant les raons de ningú, no escolte res, sord-mut em té eixe ditxós motor Babcok Wilcox, sóc maquinista d'un transatlàntic, que no, perquè no ho sabia, que tan sols havia escoltat això jo, «Diuen que tu la coneixes!». Tots li parlem de vosté a Manterola, és un capità mercant i nosaltres uns pobres analfabets. Ell mateix tampoc ens tuteja a cap de nosaltres, l'aiguader però, eixe no tenia ni rastre de vergonya.

        «Com és Ámsterdam».

        I rigué de nou Manterola, tenint a les mans la pipa que normalment duia a la boca. Jo riguí com ell, mira que preguntar allò, Amsterdam, riguí sense saber per què. Pel respecte que tots tenim per Manterola, per això. O perquè no em prengués per babau. En obrir la taquilla vaig veure una nota, ficada com d'habitud per l'escletxa de la porta. A la bàscula dels vagons a tal hora, l'Eustakio tenia en aquells temps el costum de citar-te en puestos peculiars. Després de fer bocins el paper, quan anava a llançar-lo pel comú sento la remor de l'aigua a la dutxa, però qui hi és, tots romanen fent hores extres, jo sóc l'únic que sols fa les vuit hores, i a més a migdia, ningú ens dutxem abans de dinar perquè hi havia algú dutxant-se allà dins, no serà veritat, què s'haurà pensat eixe, és ell és clar, eixes no són d'un maquinista, massa esveltes són eixes cames, era ell, aquell morrut, a la setena grua no però sí va entrar al vestuari.

        «Llança'm la tovallola!»

        «Tu, jo no sóc un capità qualsevol, m'has entés?»

        Va obrir la porta més amplement que si foren les comportes del vapor cantant en anglés o en algun galimaties, tancant l'aigua li va esvarar per la pell la bromera del sabó barat que ens regalen, se li va quedar la bromera als pèls de la regata del cul, com li passa sovint a les pedretes amb les barbes als rierols. Es va girar mostrant sa crua nuesa, i va amagar el cap sota la tovallola una llarga estona amb l'excusa d'assecar-se els cabells, perquè els seus ulls no em feren nosa si és que els meus volien pastar a aquell cos.

        «No tens cap pinta?»

        Angelet que n'ets el cap del port, vine al seté moll abans que sone la sirena de les cinc i mitja i t'acalmarem, duia a dintre meu una rauxa immensa, vine a la vesprada tranquil al meu puesto de treball, manaré als amarradors que et lliguen suauet a les bites, després els ordenaré que t'óbriguen el ventre, a tu t'ordenaré que romanes quiet, t'obriran de part a part sense fer-te patir perquè puga ficar a la teua carn el meu ganxo la meua cullera el meu polp, no ho creuràs però et sanarem, obriré els tentacles del polp i tancant després espaiet el puny de ferro t'agafaré de pressa, et llevaré eixa insolència que dus a dintre teu, aixina, passaré tots els punts del convinador per a fer la força més gran possible per a llevar-te tot l'arrel roí que dus ben ficat per aquí, hauries de demanar-li a Manterola qué és la vergonya.

        «Si arribes alguna vegada a Amsterdam, ens hi veurem!».

        Amb nosaltres no trauràs gens de bo, Eustakio, amb nosaltres no hi ha res a fer, jo sóc l'únic que no fa hores extres, nosaltres som el pitjor del port i jo tanmateix... No sé si et refies encara de mi. Tu no t'has adonat que ací no funcionaria res sense nosaltres, per això ens ve totes les setmanes el consignatari amb un saquet, «T'has portat bé, agafa això tros de porc!». Bé, els ve als altres, no a mi. Tenen pressa, volen pagar el menys posible, i tindre maquinistes experimentats és el millor per a atracar i descarregar el vaixell aviat. Ningú ens mana, i es pitjor que si ens manessen, som molt odedients tots els maquinistes. Garate va tirar-se divuit hores seguides la setmana passada, no va baixar de la cabina en tota la jornada, el dia següent anava baldat. Estem prou a dalt, tenim un excel·lent paisatge a la vista, però quan descarreguem ferralla no tinc temps per a veure el que m'envolta, ni vaixells a la bocana ni records de l'aiguader al bell mig de la badia ni gavines volant. Agafe el génere a mans plenes, els trossos grans i xicotets tots barrejats, després de juntar-ho tot mire que es traben uns amb els altres perquè no caiguen entre els tentacles abans d'obrir el polp, perquè no és estrany que s'esvare alguna peça, i malgrat estar prohibit anar pels voltans quan manegem ferralla sempre apareix el mariner més llest a un racó de la bodega, o s'apropa el xofer per a ficar a la cabina del camió la caixa de whisky o els cartons de tabac acabats de comprar al vapor. Hi ha un gran risc d'accidents amb la ferralla, he d'anar amb molt de compte inclós després d'obrir el polp, un carregament d'eixes característiques és molt difícil de deixar equilibrat a la caixa del camió, ningú no pot arreglar la teua atzagaiada amb pales o forquilles i mantes vegades obrim massa al costat del vagó o la caixa, si no volem deixar tot amuntegat al mig. En eixes ocasions un quart del que alcem del vapor se'n va al terra en cada descàrrega, si t'agafa una planxa pel costat afilat li pot tallar el coll a qualsevol. I saps per què és perillós? Perquè hem de descarregar sempre aixina, tirant la major part possible de ferralla sobre el moll, obrir la xarxa perquè l'anxoveta esvare de les argues del vagó de càrrega al terra, això és. Després l'arrepleguen els femers apilant-la i quan tot està fet i net ve Muñoz, el comissari de mercaderies, tant per tu, tant per l'altre, reparteix la paga i es queda per a ell tota la ferralla que roman damunt el moll. Amb gentola com nosaltres qui vulga organitzar una vaga, perdona'm Eustakio, ho té clar, vas errat i escara més errats els teus amics.

        — L'única eixida que teniu és espatllar totes les grues. I això és dificilíssim.

        — Això no ho podem fer nosaltres...

        Quina ocasió me n'està oferint l'Eustakio, he de redimir-me a mi mateix, fins a ahí sí que em dóna el perol.

        — Què vols, que ho faça jo? Pujaré a totes les grues una per una i destrossaré el quadre elèctric a martellades si creus que eixa és la solució. Els arreglaran sense esforç, posats a fer és millor una gran averia, cremar el motor o alguna cosa aixina. I això no es pot fer en un parell de minuts

        — Vindràs amb mi?

        — Tu, Eustakio, si voleu jo puc averiar el meu...

        — No, és debades fotre només un. Hem de cantar-los la gallina a eixos esquirols, vine.

        L'endemà que l'aiguader es va dutxar al nostre vestuari, a les vuit menys quart del matí, quan ens estàvem canviant per anar a la faena, va aparéixer Diosmil, el cap dels guardes del port. Que em demanaven per anar el més aviat possible a la Comandància, de part de Manterola. L'encarregat em va manar llevar-me la granota i agafant la bicicleta del mateix Diosmil vaig adreçar-m'hi, no massa de pressa. No sabia què em voldrien a la Comandància, jo allà per què. I els pràctics hi tenen el seu propi raconet, amb llitotxa i tot. A la Comandància no se n'anava per a cosa bona, afers de contraban i això. Però demanat per Manterola, llavors seria alguna cosa poc clara, no podia ni imaginar-la. Des que ens juntàrem a la Comandància no em deixa en pau, des que va saber d'on és la meua parla el tinc sempre al damunt, que el meu és el millor èuscar del port, a veure com diguem nosaltres açò i allò, no em deixa seguir el meu camí ni veient-me des de mitja milla. Aleshores també em va saludar alçant la mà, pensaria que jo no sabia on era la Comandància.

        «Recordarà, és clar, que ahir vam estar xerrant a migdia, aquí al tercer magatzem».

        A l'oficina tenien una gran fotografia de Franco a la paret, amb la jaqueta blanca de la gent de mar. Que segués em va demanar el comandant Novoa.

        «Mentre estàvem parlant nosaltres dos, vaig veure l'aiguader que entrava al vostre vestuari. Vosté va anar-hi cap allà, oi?».

        No vaig entendre per què havia d'amagar aixina que xerrà amb l'aiguader, i em vaig sentir com quan acompanyí la seua riallada el dia abans, sense saber per què anava seguint-li la veta.

        «I després, va veure què feia, cap a on anava?».

        Al bell mig del vestuari va vindre aquell, conill, els peus ficats a les espardenyes del Kortajarena com si fossen xancles va anar cap al lavabo, i tal com anava va escomençar a pentinar-se després de llançar-me la tovallola. Tenia una gran ferida d'un tall per sobre de darrere el genoll, que s'assemblava a una vara de bardissa. Al nostre vestuari més d'un eixia aixina de la dutxa, però aquell cos tenia una lluïssor diferent, en aquelles rodoneses no hi havia rastre de grans: una estàtua nua al bell mig del vestuari, una planxa va colpejar pel costat afilat aquella carn i no va poder macular-la.

        «No li va dir quines intencions tenia?».

        El comandant tenia un fortíssim accent gallec, la Marina espanyola està plena de gallecs.

        «No li fem cap cas, eixe menteix amb poca-solta».

        Es va alçar, els guants amb què havia estant jugant els va llançar sobre la taula, entre dues tasses de café buides. Em vaig alçar jo també.

        «Poques mentides dirà a partir d'avui».

Manterola em va aclarir la sentència de Novoa.

        «I no coneixirà pas Amsterdam. Ha aparegut ofegat aquest matí, entre les roques».

        Estàvem carregant ocume de Guinea i amb eixe material hem d'anar amb compte, tenim una càrrega diferent en cada alçada i s'han de pujar amb una velocitat ben regulada, cal abaixar-la molt espaiet perquè els estibadors que hi són al moll no la tiren en carregar-la, perquè els troncs fan un quart de volta i fins i tot mitja volta a l'aire. No vaig fer faena de fundament aquell dia, passí tot el matí escridassant l'amanter, alçant bruscament les càrregues, accelerant sense necessitat les baixades, deixant la càrrega de colp damunt el moll, totes les descàrregues seguides, apilotades damunt el convinador. Van rebre un tractament dolç els motors de volta i mitja, a gosades van amollar brams.

        — Que ens donarien una casa ací ens van prometre allà, a Extremadura. Hagueren vingut tots els homes del poble, si hagueren pogut.

        — Casa? Un estable vos han donat al magatzem vell.

        — Allà no tenim ni aigua ni llum. Sense esmentar la casa haguerem vingut igual. Ací o a qualsevol altre puesto. Volem treballar, i allà de treball no n'hi ha. Tenen les terres dedicades als bous.

        Crec a aquest home que parla el castellà més obscur que he sentit mai. Misèria demostren aquests coreans en la xerrada. Li crec quan diu que no sabien a què venien. Per això m'avergonyeix la duresa que els mostra l'Eustakio.

        — Per què creus que vos tenen al magatzem? Sou pura mercaderia. Demà o despús-demà, en acabar-se la vaga, vos ficaran al tren i vos duran cap a Extremadura.

        — Jo no hi tornaré, i els meus companys tampoc.

        — Vostra única oportunitat és unir-vos als vaguistes.

        És difÌcil d'entendre, Eustakio, digues, què guanyarà fent vaga el qui han dut per a trencar-la?

        — L'única oportunitat?

        — Aquest company que tens ací és el representant dels maquinistes. Si vosaltres continueu treballant les grues s'aturaran. No és així?

        Ha fet un lleuger sospir aquest apilador que tenim menjant bacallà a un racó de la taverna.

        — Ja sabem que els bascos no voleu maquetos.

        — Tu ets un fill de...

        No ha acabat, l'Eustakio ha obert de nou espaiet els punys, deixant-los com a perxa per als muscles.

        — No t'equivoques, company. Siga basc o extremeny, qui està disposat a treballar per dues pessetes és un esquirol. I el que nosaltres no volem ací és això, l'esquirol, simplement.

        — Ens estem morint de fam, no ho enteneu?

        És formosa l'eixutesa d'aquest home, pell cremada, coll prim, llaurador fet d'estel a estel. Parla suaument, com si estigués cansat de donar explicacions. S'oloraria tanmateix que l'enviarien a la fam que el va expulsar d'allà, demà o despús-demà, en això hauria d'estar d'acord amb l'Eustakio.

        — Si les grues ens parem, vosaltres no podeu descarregar la mercaderia del vapor a coll-i-be. Per això m'ha dut l'Eustakio, per a avisar-vos. Nosaltres no volem que vos aneu. En estant ací vosaltres, la vaga agafarà més força.

        L'Eustakio m'ha fet un esguard d'amistat, fa temps que no m'ho feia. Si no haguera de controlar tota la movida del port, no sé si m'haguera parlat. I jo no podria dir res contra l'Eustakio.

        — Els estibadors estem disposats a demanar 50 cèntims menys de pujada, i a exigir que vos admitisquen a tots els qui heu fet vaga. A tots, a vosaltres també. Estàs convidat a parlar en el Comité de Vaga.

        — Ens admitireu a nosaltres, als qui hem vingut com a esquirols?

        — Vos han enganyat, vosaltres no sou esquirols. Encara no. Agafa el paper que t'he deixat sota el tovalló.

        La barba de quatre dies que li agafa tota la cara dóna vivesa als seus ulls, ara mostren la claretat que no té la seua parla: li han caigut al damunt dues planxes afilades, dibuixant-li les galtes, i sorgeix pell sense pèl per sota els ulls. Donen ganes d'allargar la mà cap a eixes galtes renovades.

        — Hi haurà per a tots, prompte duran grues noves i estan dinamitant la bocana per aconseguir més profunditat. Aixina entraran més tones, necessiten gent. És el moment d'actuar ràpidament.

        Amsterdam es troba a la base que l'Eustakio estigués emprenyat amb mi fins a aleshores. Em vaig reunir amb ell seguint les instruccions de la nota que agafí a la taquilla quan l'aiguader s'estava dutxant al nostre vestuari, no sé quin cas duiem entre mans, la demanda que feren fixes als qui duien un any a les colles d'estibadors, alguna cosa així seria en aquells dies. Que van conversar sobre l'aiguader sí, ho recorde, que li vaig esmentar Amsterdam, eixe port, la curiositat que m'havia encomanat Manterola, el comiat que em va fer el mateix aiguader, com era Amsterdam, és que ell ho sabia, què tindria aquell port, allò se'm va acudir preguntar a aquella bàscula dels vagons.

        «Amsterdam? És el punt de trobada de tots els mariques del món».

        No em va fer cap bé eixa paraula, aixina, marica, la forma en què ho va dir, planxa talladora caiguda de les grues més altes del port.

        «Aleshores era marica...».

        «Sí, l'aiguader era marica».

        No pensava que em posaria així per una paraula, el cor se'm va moure del pit a la gorja. Em va arribar la rialla de Manterola, fastigosa, en les paraules de l'Eustakio.

        «Volia saber com era Amsterdam».

        Per a quan jo li havia llevat el primer tractor l'aiguader ja havia vist la bandera roja blanca blava a la popa, i a sota Catharina Nauwelaerts Amsterdam, fascinació del nostre xicot i el port que, Manterola també, entre grans riallades, m'havia dit que era el punt de trobada de tots els mariques. Es va dutxar, es va pentinar, va posar-se la roba més bona que tenia.

        «Si alguna vegada arribes a Amsterdam, allà ens hi veurem!».

        Però el vapor no tenia la brúixola cap a Amsterdam, a vint milles de la costa estant van tindre una cridada del noliejador, perquè anessen a carregar a Avilés, o a A Corunha, o a Lisboa, això no ho sap eixe boig que es pensa que es pot dir en basc el nom de totes les eines i aparells. I aleshores, com el nàufrag que estigués en l'arxipèlag més perdut, feia senyals l'aiguader des d'un bot, no li van fer cap cas o van fer com que no l'havien vist i van prendre deu o dotze graus nord-oest, com ho podria saber el comandant. L'aiguader sí, l'aiguader va veure el vaixell d'Amsterdam quan més va més lluny.

        «Si alguna vegada arribes a Amsterdam, allà ens hi veurem!».

        Va pensar que els holandesos es compadirien si el veien nedant i es va capbussar des d'el bot, aixina es va ofegar, aixina va matar Catharina Nauwalerts l'aiguader.

        «Si alguna vegada arribes a Amsterdam, allà ens hi veurem!».

        Esgotat tot el fuel es va quedar en alta mar de nit, sense llums, i un gran carguer que venia cap al nostre port el va colpejar i enfonsar.

        «Si alguna vegada arribes a Amsterdam, allà ens hi veurem!».

        El vapor va tocar tres vegades la botzina cridant al pràctic, llavors l'aiguader va entrar al vapor al costat de Manterola que havia de guiar-lo sense errades per la bocana, com si fos el seu ajudant o el timoner. Es va amagar a la sala de màquines, llluny de les mirades, i quan el van descobrir a vint milles del port el va llençar per la borda Catharina Nauwaelaerts.

        «Sí, era marica, i quan va arribar a aquest port el primer vapor soviètic ell va anar a donar-los la benvinguda, va anar en xalupa fins a la bocana i escala del pràctic amunt va pujar per a oferir-los aigua fresca».

        «Sí, i què?».

        «I què? Tu seràs comunista, però eixe marica tenia més collons que tu».

        L'Eustakio va allargar la seua mà cap al meu coll. Érem asseguts dins la bàscula dels vagons, i enfora estaven els d'obres alçant els carrils amb els martells automàtics. Quan s'aturaven ens deixaven com si fóssem sord-muts, semblava que algú li hagues llevat tots els sons i sorolls al món.

        «Compte amb el que dius».

        Això mateix demanava jo, que anesses amb compte amb les teues paraules, l'aiguader mereixia un tracte més dolç, ell ens donava l'aigua amb un rajolí de ginebra, i aquella seua manera joganera d'ésser, la poca-solta, això demanava jo aquella vegada que et vaig deixar en evidència a la bàscula dels vagons, que adherida en alguna part, com si fos la flaire de l'aigua que ens portava aquell xicot que passeja pels molls d'Amsterdam amb una pinta meua de carei a la butxaca de la camisa, duc que et van detindre aquella mateixa nit, per això t'he agraït de bon grat, Eustakio, eixa mirada afectuosa que m'has fet quan he dit la mentida que els maquinistes aturaríem el treball del moll. És vergonyós, sí, obligar a fer vaga a eixos morts de fam que han menat des d'Extremadura perquè nosaltres els maquinistes no estem disposats ni a la passa més xicotiua, som uns covards, fem fàstic, Eustakio. Estàs segur que podran romandre ací? Aconseguiràs que els estibadors admitisquen aquests coreans? Si van a pescar no els pagaran pitjor que als fillinhos? Sí, sí, el panflet està d'allò més bé, qui el llegisca pensarà alguna cosa, has aprés molt aquest any que t'han tingut a la presó, perdona'm, ja sé, a mi m'ho has de recordar. Et va perdre la meua llengua, i no pots imaginar com em va deixar que no em detingueren a mi, després he comprés que em deixaven a posta, que em controlarien els passos, per on anava, qui sap, potser ens estan espiant ací mateix, a la cantina, què fem nosaltres junts, tu amb mi, per això m'ha vingut una llàgrima, has d'entendre què significa per a mi el que m'has demanat, és un meravellós perdó, pots pensar el que vulgues, digues de bell nou que ja saps per què vas caure i que no va ser culpa meua, m'és ben bé igual, i jo et dic que sí Eustakio, clar que sí, tu no pots entendre-ho, tu no saps, tu vols controlar-ho tot però jo tinc un raconet que ningú mai no sabrà, ningú no posa mai els peus allà, és la meua fortalesa, és una casa-torre, un espai guardat per tres mil cavalls i tancat per 380 volts, que si m'he tornat boig, no saps fins a quin punt, sí, et dic que sí, no ho trobaran ni empresonant-me ni colpejant-me com van fer amb tu, tu ensenya'm com funciona i la resta pel meu compte, tu tranquil, facen vaga o no demà els coreans et jure que, igual que haurà de cercar una altra grua Catharina Nauwelaerts, et jure que mai no agafaran eixa multicopista, et done la meua paraula, Eustakio, l'amagaré tan sigilosament com si m'hagués entrat a la cabina l'aiguader.

 

 

 

© cc-by-sa Koldo Izagirre
© cc-by-sa de la traducció: Luis Carmona Ortiz


www.susa-literatura.eus